El passat mes de novembre, del 4 al 20, tot el Poblenou, a Barcelona, va bullir amb les activitats del FotoFest. Va ser un festival creat i organitzat pel Fotoclub Poblenou, l’associació de referència del barri per a tot el que sigui fotografia.
Dues setmanes llargues en què es van veure fotografies de tots els temes i de totes les mides, fins a les gegants que només podien estar als jardins de Palo Alto. Es van sentir veus professionals comentant des dels secrets del revelat de rodets al laboratori a les fosques fins a les curiositats de les fotografies de carrer. Es va veure un debat sobre la fotografia de càmera, la de mòbil, el futur dels fotògrafs professionals, les característiques de totes, i es va acceptar que hi ha espai per a tot.
Va néixer a Igualada
Jordi Casademont passejava pels carrers d’Igualada amb Joan Masats, Xavier Modamio i Miguel Martínez durant el festival Fine Art, que omplia els carrers i els racons de fotografia. Eren temps normals, ningú pensava que pogués arribar a existir una pandèmia.
Al Jordi li va semblar una gran idea que les fotos estiguessin no només en un espai tancat, sinó que omplissin els espais oberts, que la gent voltés pels carrers veient les millors imatges. I va voler exportar la idea al Poblenou. Ho van comentar entre tots, van especular amb els llocs, les xerrades, les exposicions, les possibilitats.
Després en van parlar amb els amics del Fotoclub, amb els possibles fotògrafs que volguessin exposar; van crear les comissions adients, van començar l’estructura de tot, van calcular el possible finançament… fins que un virus ho va posar tot a dormir.
Després de la pandèmia
El temps de no poder fer res va servir per pensar-ho tot amb molt més detall. Es van demanar voluntaris per a cada tema. Es va parlar amb fotògrafs famosos i els seus representants i els seus hereus, i s’hi va negociar, però a la fi se’n van desdir. Van concertar una seu per a una exposició, que va canviar de direcció administrativa i va rebutjar el que havia decidit la junta anterior a quinze dies de l’estrena. Va haver-hi trucades, entrevistes, negociacions i feina, molta feina.
En un temps força ràpid hi havia noms i adreces per a tot. Faltava decidir la data, i aquí va ser l’Ajuntament qui hi va dir la seva: per qüestions de calendari, el festival havia de ser… a tres mesos vista. I també va posar la “pena”: de la subvenció sol·licitada només en va donar la sisena part.
Van treure fum els mòbils de Joan Masats, Angel Baiges, Xavier Larrosa, Jordi Casademont i Martí Parés. I es va aconseguir.
Les entitats consultades van respondre positivament, encara que totes es van queixar del poc temps que hi havia per organitzar-ho tot d’una manera acurada.
La Fundació Palo Alto, que té la seva seu a l’antiga fàbrica de La Curtidora Catalana, amb la seva inconfusible xemeneia, va ser el partícip principal. Albert Martínez va facilitar tot el facilitable perquè es fessin les exposicions de Pierre Radisic i Pepe Encinas a les grans sales.
 |
| Jordi Modamio |
Mentrestant, a les bambolines, l'activitat era frenètica, no tant sol en converses i pactes, sinó en pura comptabilitat. Jordi Modamio, el tresorer, seia armat de calculadora, ordinador i àbac. Davant d’ell, paper quadriculat, llapis, goma d’esborrar, les ulleres de filar prim, i Maite Mariano, Joaquim Surribas i Joan Coll, que no perdien ni un cèntim. Va fer mans i mànigues per fer la quadratura del cercle. I ho va aconseguir.
Seus, jardins, casals
El Centre Moral i el Casino l’Aliança, dues entitats amb força presència al barri, van cedir les seves instal·lacions per a dues exposicions. El Centre va emplenar les seves parets amb les escultures més impactants dels cementiris de Barcelona. Les imatges del segle passat, de Jordi Reinoso, van omplir de nostàlgia els espais del Casino.
Els casals del Poblenou, Ca l’Isidret i Bac de Roda van posar parets, ganxos, escales i llums direccionals. El grup de fotografia tridimensional Màgic3D va portar projectors, pantalles, ulleres de realitat augmentada… i van mostrar un món nou, un metavers, a tots els que van voler provar-ho, inclosa una senyora en cadira de rodes que va voltar per mig món… digital.
L’Eix Comercial del Poblenou també va tenir el seu protagonisme. Van escollir les imatges dels jardins històrics de la ciutat, les van imprimir i les van repartir per catorze botigues, que van incloure un codi QR perquè els seus clients votessin la que més els agradés i participessin en un sorteig per endur-se un premi en metàl·lic i una de les fotos exposades.
El Fotoclub va convidar el Càmera Club Sabadell, i aquest va portar una selecció de les seves millors imatges sota el títol col·lectiu Una afició seriosa. Aquestes van rebre a tothom que passés per la Biblioteca Manuel Arranz, a l’antiga seu de Can Saladrigas.
La Catalunya del Nord va estar representada pel Photoclub Prades-Conflent, que va omplir la sala gran del Casal del Poblenou amb imatges emotives del Bosc sensible, en una posada en escena original gràcies a la iniciativa de Víctor Casanovas.
A Palo Alto, els grans jardins demanaven grans imatges. I es van omplir amb una reproducció a gran escala de cada una de les exposicions del festival, amb un cartell amb el codi QR per trobar tota la informació.
Comissions, creacions, enganxada de cartells
Cada seu tenia les seves peculiaritats, necessitava una persona responsable de tot, i, alhora, voluntaris per a totes les petites tasques que ho fan tot possible. Es van demanar voluntaris, i els socis van respondre en funció de les seves disponibilitats.
Cada seu, cada tema va tenir la comissió que el desplegaria. Xavier Modamio, president de tot, va comentar que tot va funcionar més que millor perquè tothom va desenvolupar la seva tasca i va solucionar els problemes, de tota mida, que sempre sorgeixen quan es fan coses grans.
La gestió de cada seu, la creació de la imatge que seria la cara del festival (disseny d’Ester Vandellòs i Manoli Poveda), la impressió dels pòsters i tríptics, amb tota la veterania de Jaime Mediavilla, la distribució per tot el barri, dividit en vuit zones. Les petites anècdotes de qui no vol que li enganxin el pòster a l’aparador perquè després li toca netejar-ho, de qui ho posa en un bon lloc a veure si venen més clients a llegir-ho.
Àngel Baiges, responsable de l’exposició del Fotofest al Casal del Poblenou on resideix el Fotoclub, comenta que va fer quilómetres fent gestions i que, com que és molt conegut al barri per qüestions del seu treball, cada poca estona el parava algú pel carrer per comentar-li alguna cosa i acabava cada dia amb mal de cap, i arribant tard, però que el dia de la inauguració li va passar tot. Un esgotament sentit per tots els responsables, als quals encara els quedaven forces per ajudar amb les cadires, posar una taula…
El que semblava una tasca sense massa complicacions va tenir tota una col·lecció de petits entrebancs. Fotos ben penjades… i que cauen perquè ha fallat la subjecció. Llocs on no hi ha prou il·luminació, funambulisme per aconseguir que les imatges, verticals, horitzontals i quadrades estiguessin a la mateixa paret sense destorbar-se.
Lloc per posar una foto que estigués més amunt del que arriba el braç del voluntari que la vol penjar. Carlos Mestrallet, soci de bona alçada, que amb molt bon humor resolia les altures. Martí Parés, un altre soci veterà de la mateixa alçada, dient amb un somriure que li agradava tenir relleu…
Webs, xarxes socials, Whats-App… el pes del món que no pesa
El món és digital, per molt que sigui tangible. Daniel Iglesias va crear íntegrament la web per al FotoFest i la va omplir i mantenir viva. Fins i tot va instal·lar una traducció automàtica al castellà perquè fos bilingüe.
Joan Coll va mantenir la presència del festival a les xarxes socials, avisant de les xerrades i tallers i posant informació posterior dels esdeveniments. Tant Facebook com Instagram oferien informació al públic general, mentre el grup de WhatsApp que reunia tots els socis bullia de cites i comentaris. Daniel Iglesias va reunir totes les adreces necessàries de premsa i les agendes d’internet. Joan Masats va treure la seva agenda i va aportar grans contactes personals. Marga Pugés es va incorporar a l’organització posteriorment i es va fer càrrec de gestionar la comunicació amb els mitjans i la inserció a les agendes. I en tot el que fos digital, sempre hi era l’ombra de Stephan Mandl per donar un cop de mà.
Amb cada una de les activitats del festival anava creixent la web: notes informatives, reportatge gràfic aportat pels mateixos socis, vídeos gravats per Xavier Modamio i Jordi Casademont (que anaven omplint el canal YouTube del festival) i petits reels per a les xarxes socials. Naturalment, com que els follets han de ser a tot arreu, a vegades fallava un cable, d’altres un micro i d’altres un focus, per donar més entreteniment als presents.
Ponències magistrals i tallers i exposicions i concursos i premis
Es van exposar les Fotos guanyadores de concursos, La meva millor foto dels socis, les imatges dels Nous fotògrafs, totes acuradament detallades a la web del festival. Però no només d’exposicions viu un festival. Pepe Encinas va fer una ponència sobre la seva exposició, L’ull que camina, comentant no tant la manera de fer les seves fotos, sinó el sentit, el moment, el que volia transmetre.
Pierre Radisic va comentar que es va adonar que les pigues d’una de les seves models semblava una constel·lació celeste i va voler trobar totes les formes del cel a la pell. Va ser un treball llarg, però va trobar les 89 formes, i en aquest festival en va exposar algunes amb la corresponent imatge en negatiu, perquè semblés més el cel nocturn. I va titular l’exposició Heavenly Bodies (cossos celestes).
Tomi Socies va parlar, en el seu Cantó fosc, dels temps en què les fotografies naixien en un laboratori amb la llum apagada, i va recordar a tothom que les grans imatges que recordem en paper les va fer un gran fotògraf, però que si les veiem és perquè algú les va revelar.
Xavier Carreras i Marc Reyes van descobrir la figura de l’assistent digital a la fotografia publicitària. És aquell fotògraf, ajudant del fotògraf titular, que s’encarrega de tot el que cal perquè surti la foto i de fer fotos que serveixen per a l’edició posterior. És el que fa les fotos de les finestres obertes i tancades, reflexos i sense reflexos, llum encesa i apagada…
Joan Masats va fer una ponència sobre la fotografia de carrer, les seves particularitats, el que es pot i no es pot fotografiar, el dret de la imatge, la dignitat de tot ésser humà. I en una altra sessió va explicar com es fan i es preparen les fotografies de viatge, com planejar què es veurà i quin és el millor moment i el millor lloc per captar la millor imatge. De com fer fotografies de viatge que realment siguin un record espectacular i un descobriment de racons, persones i cultures.
Rafael Arévalo i Fernando González-Corroto van explicar com és avui un reportatge de noces, a què es dedica la seva empresa The Fotoshop, des del plantejament, les negociacions, les peticions impossibles i la necessitat de cronometrar la presència de la sogra d’algú.
Xavier Modamio va portar els presents al cel, literalment. Va mostrar com es poden fer fotos del firmament, què són els puntets que es veuen, com organitzar una sortida, i en una segona sessió va connectar per videoconferència amb un dels creadors del programa Photopills, capaç de dir on serà cada cos del firmament per poder planejar una foto d’impacte.
També va haver-hi un ral·li fotogràfic, amb reptes, localitzacions, corredisses i premis, que van ser entregats als guanyadors al Casal del Poblenou, dins de la jornada de cloenda.
Joan Masats i Jordi Casademont van fer un taller sobre l’art del retrat, tant d’interior com d’exterior, i va comptar amb l’ajuda com a models d’algunes actrius del Burlesque Experience, i alguns nois del Rainbow Singers. Al jardí de Palo Alto van coincidir amb participants del ral·li fotogràfic, que van aprofitar la presència de les models i van deixar per a després això de fotografiar arbres.
No hi podia faltar una taula rodona sobre el present i el futur de la fotografia professional (si més no, amb càmera) en el món dels mòbils. Van parlar Pepe Encinas, Tomi Socies, Ana Jiménez, Sergio Flores i Joan Masats. Van explicar casos i coses, i van concloure que hi ha espai per a tots, però que la càmera probablement ja no serà la gran protagonista.
Totes les activitats van tenir algun fotògraf dedicat per part de Fotoclub, algun soci que cobria l’esdeveniment. Com que sempre pot fallar algú, Antonio Rodríguez Escudero voltava amb la seva càmera al coll per enregistrar-ho tot. I després, a editar-ho i a penjar-ho a la web del FotoFest, que el festival continua.
Les consignes eren contínues: Fotos d’ambient! Foto del ponent ara, que li dona la llum! Gravar-ho tot! On és el micro? Xavier Modamio i Jordi Casademont dominaven la gravació en vídeo, els time lapse i els reels, la resta agafava qualsevol racó per tenir l’angle que fes la foto única.
I quan tot s’acaba
El FotoFest va tancar les seves activitats amb unes paraules de Xavier Modamio i un gran aplaudiment per part del públic. Les expressions de cansament i de satisfacció de tots els protagonistes donaven totes les explicacions que no calia dir.
El resultat final de qualsevol feina complexa és la suma del treball de tots. Totes les tasques van ser necessàries, totes les feines, totes les persones, tot, absolutament tot. Si alguna persona no hagués resolt això dels ganxos que queien, les fotos haurien estat a terra. Si algú no hagués estat present com a “vigilant/informador”, s’hauria d’haver tancat un espai i el festival hauria perdut un dia d’exhibició. Si algú no hagués revisat les notes d’informació, el festival no hauria tingut serietat informativa. Si algú no hagués portat allò, si algú no hagués fet aquella trucada… etc., etc., etc.
Molts socis (els noms de tots no hi caben en aquest text) van fer-ho tot possible. Tothom és important en alguna mesura.
Van ser setze dies intensos, dotze llocs d’exposició, deu ponents, 300 fotos de totes les mides i 2.000 assistents.
I tots vam quedar emplaçats per a l’any 2024.
-Aquest reportatge va ser publicat a la cinquena edició de la revista digital Fotonou, al gener de 2023
