domingo, 6 de agosto de 2023

El Poblenou es va omplir de fotografia

 Marga Alconchel

El passat mes de novembre, del 4 al 20,  tot el Poblenou, a Barcelona, va bullir amb les activitats del FotoFest. Va ser un festival creat i organitzat pel Fotoclub Poblenou, l’associació de referència del barri per a tot el que sigui fotografia.

Dues setmanes llargues en què es van veure fotografies de tots els temes i de totes les mides, fins a les gegants que només podien estar als jardins de Palo Alto. Es van sentir veus professionals comentant des dels secrets del revelat de rodets al laboratori a les fosques fins a les curiositats de les fotografies de carrer. Es va veure un debat sobre la fotografia de càmera, la de mòbil, el futur dels fotògrafs professionals, les característiques de totes, i es va acceptar que hi ha espai per a tot.

Va néixer a Igualada

Jordi Casademont passejava pels carrers d’Igualada amb Joan MasatsXavier Modamio i Miguel Martínez durant el festival Fine Art, que omplia els carrers i els racons de fotografia. Eren temps normals, ningú pensava que pogués arribar a existir una pandèmia.

Al Jordi li va semblar una gran idea que les fotos estiguessin no només en un espai tancat, sinó que omplissin els espais oberts, que la gent voltés pels carrers veient les millors imatges. I va voler exportar la idea al Poblenou. Ho van comentar entre tots, van especular amb els llocs, les xerrades, les exposicions, les possibilitats.

Després en van parlar amb els amics del Fotoclub, amb els possibles fotògrafs que volguessin exposar; van crear les comissions adients, van començar l’estructura de tot, van calcular el possible finançament… fins que un virus ho va posar tot a dormir.

Després de la pandèmia

El temps de no poder fer res va servir per pensar-ho tot amb molt més detall. Es van demanar voluntaris per a cada tema. Es va parlar amb fotògrafs famosos i els seus representants i els seus hereus, i s’hi va negociar, però a la fi se’n van desdir. Van concertar una seu per a una exposició, que va canviar de direcció administrativa i va rebutjar el que havia decidit la junta anterior a quinze dies de l’estrena. Va haver-hi trucades, entrevistes, negociacions i feina, molta feina.

En un temps força ràpid hi havia noms i adreces per a tot. Faltava decidir la data, i aquí va ser l’Ajuntament qui hi va dir la seva: per qüestions de calendari, el festival havia de ser… a tres mesos vista. I també va posar la “pena”: de la subvenció sol·licitada només en va donar la sisena part.

Van treure fum els mòbils de Joan Masats, Angel Baiges, Xavier Larrosa, Jordi Casademont i Martí Parés. I es va aconseguir.

Les entitats consultades van respondre positivament, encara que totes es van queixar del poc temps que hi havia per organitzar-ho tot d’una manera acurada.

La Fundació Palo Alto, que té la seva seu a l’antiga fàbrica de La Curtidora Catalana, amb la seva inconfusible xemeneia, va ser el partícip principal. Albert Martínez va facilitar tot el facilitable perquè es fessin les exposicions de Pierre Radisic i Pepe Encinas a les grans sales.

Jordi Modamio

Mentrestant, a les bambolines, l'activitat era frenètica, no tant sol en converses i pactes, sinó en pura comptabilitat. Jordi Modamio
, el tresorer, seia  armat de calculadora, ordinador i àbac. Davant d’ell, paper quadriculat, llapis, goma d’esborrar, les ulleres de filar prim, i Maite Mariano, Joaquim Surribas i Joan Coll, que no perdien ni un cèntim. Va fer mans i mànigues per fer la quadratura del cercle. I ho va aconseguir.

Seus, jardins, casals

El Centre Moral i el Casino l’Aliança, dues entitats amb força presència al barri, van cedir les seves instal·lacions per a dues exposicions. El Centre va emplenar les seves parets amb les escultures més impactants dels cementiris de Barcelona. Les imatges del segle passat, de Jordi Reinoso, van omplir de nostàlgia els espais del Casino.

Els casals del Poblenou, Ca l’Isidret i Bac de Roda van posar parets, ganxos, escales i llums direccionals. El grup de fotografia tridimensional Màgic3D va portar projectors, pantalles, ulleres de realitat augmentada… i van mostrar un món nou, un metavers, a tots els que van voler provar-ho, inclosa una senyora en cadira de rodes que va voltar per mig món… digital.

L’Eix Comercial del Poblenou també va tenir el seu protagonisme. Van escollir les imatges dels jardins històrics de la ciutat, les van imprimir i les van repartir per catorze botigues, que van incloure un codi QR perquè els seus clients votessin la que més els agradés i participessin en un sorteig per endur-se un premi en metàl·lic i una de les fotos exposades.

El Fotoclub va convidar el Càmera Club Sabadell, i aquest va portar una selecció de les seves millors imatges sota el títol col·lectiu Una afició seriosa. Aquestes van rebre a tothom que passés per la Biblioteca Manuel Arranz, a l’antiga seu de Can Saladrigas.

La Catalunya del Nord va estar representada pel Photoclub Prades-Conflent, que va omplir la sala gran del Casal del Poblenou amb imatges emotives del Bosc sensible, en una posada en escena original gràcies a la iniciativa de Víctor Casanovas.

A Palo Alto, els grans jardins demanaven grans imatges. I es van omplir amb una reproducció a gran escala de cada una de les exposicions del festival, amb un cartell amb el codi QR per trobar tota la informació.

Comissions, creacions, enganxada de cartells

Cada seu tenia les seves peculiaritats, necessitava una persona responsable de tot, i, alhora, voluntaris per a totes les petites tasques que ho fan tot possible. Es van demanar voluntaris, i els socis van respondre en funció de les seves disponibilitats.

Cada seu, cada tema va tenir la comissió que el desplegaria. Xavier Modamio, president de tot, va comentar que tot va funcionar més que millor perquè tothom va desenvolupar la seva tasca i va solucionar els problemes, de tota mida, que sempre sorgeixen quan es fan coses grans. 

 

La gestió de cada seu, la creació de la imatge que seria la cara del festival (disseny d’Ester Vandellòs i Manoli Poveda), la impressió dels pòsters i tríptics, amb tota la veterania de Jaime Mediavilla, la distribució per tot el barri, dividit en vuit zones. Les petites anècdotes de qui no vol que li enganxin el pòster a l’aparador perquè després li toca netejar-ho, de qui ho posa en un bon lloc a veure si venen més clients a llegir-ho.



Àngel Baiges, responsable de l’exposició del Fotofest al Casal del Poblenou on resideix el Fotoclub, comenta que va fer quilómetres fent gestions i que, com que és molt conegut al barri per qüestions del seu treball, cada poca estona el parava algú pel carrer per comentar-li alguna cosa i acabava cada dia amb mal de cap, i arribant tard, però que el dia de la inauguració li va passar tot. Un esgotament sentit per tots els responsables, als quals encara els quedaven forces per ajudar amb les cadires, posar una taula…


El que semblava una tasca sense massa complicacions va tenir tota una col·lecció de petits entrebancs. Fotos ben penjades… i que cauen perquè ha fallat la subjecció. Llocs on no hi ha prou il·luminació, funambulisme per aconseguir que les imatges, verticals, horitzontals i quadrades estiguessin a la mateixa paret sense destorbar-se.

Lloc per posar una foto que estigués més amunt del que arriba el braç del voluntari que la vol penjar. Carlos Mestrallet, soci de bona alçada, que amb molt bon humor resolia les altures. Martí Parés, un altre soci veterà de la mateixa alçada, dient amb un somriure que li agradava tenir relleu…

Webs, xarxes socials, Whats-App… el pes del món que no pesa

El món és digital, per molt que sigui tangible. Daniel Iglesias va crear íntegrament la web per al FotoFest i la va omplir i mantenir viva. Fins i tot va instal·lar una traducció automàtica al castellà perquè fos bilingüe.

Joan Coll va mantenir la presència del festival a les xarxes socials, avisant de les xerrades i tallers i posant informació posterior dels esdeveniments. Tant Facebook com Instagram oferien informació al públic general, mentre el grup de WhatsApp que reunia tots els socis bullia de cites i comentaris. Daniel Iglesias va reunir totes les adreces necessàries de premsa i les agendes d’internet. Joan Masats va treure la seva agenda i va aportar grans contactes personals. Marga Pugés es va incorporar a l’organització posteriorment i es va fer càrrec de gestionar la comunicació amb els mitjans i la inserció a les agendes. I en tot el que fos digital, sempre hi era l’ombra de Stephan Mandl per donar un cop de mà.


Amb cada una de les activitats del festival anava creixent la web: notes informatives, reportatge gràfic aportat pels mateixos socis, vídeos gravats per Xavier Modamio i Jordi Casademont (que anaven omplint el canal YouTube del festival) i petits reels per a les xarxes socials. Naturalment, com que els follets han de ser a tot arreu, a vegades fallava un cable, d’altres un micro i d’altres un focus, per donar més entreteniment als presents.

Ponències magistrals i tallers i exposicions i concursos i premis

Es van exposar les Fotos guanyadores de concursosLa meva millor foto dels socis, les imatges dels Nous fotògrafs, totes acuradament detallades a la web del festival. Però no només d’exposicions viu un festival. Pepe Encinas va fer una ponència sobre la seva exposició, L’ull que camina,  comentant no tant la manera de fer les seves fotos, sinó el sentit, el moment, el que volia transmetre.

Pierre Radisic va comentar que es va adonar que les pigues d’una de les seves models semblava una constel·lació celeste i va voler trobar totes les formes del cel a la pell. Va ser un treball llarg, però va trobar les 89 formes, i en aquest festival en va exposar algunes amb la corresponent imatge en negatiu, perquè semblés més el cel nocturn. I va titular l’exposició Heavenly Bodies (cossos celestes).

Tomi Socies va parlar, en el seu Cantó fosc, dels temps en què les fotografies naixien en un laboratori amb la llum apagada, i va recordar a tothom que les grans imatges que recordem en paper les va fer un gran fotògraf, però que si les veiem és perquè algú les va revelar.

Xavier Carreras i Marc Reyes van descobrir la figura de l’assistent digital a la fotografia publicitària. És aquell fotògraf, ajudant del fotògraf titular, que s’encarrega de tot el que cal perquè surti la foto i de fer fotos que serveixen per a l’edició posterior. És el que fa les fotos de les finestres obertes i tancades, reflexos i sense reflexos, llum encesa i apagada… 

Joan Masats va fer una ponència sobre la fotografia de carrer, les seves particularitats, el que es pot i no es pot fotografiar, el dret de la imatge, la dignitat de tot ésser humà. I en una altra sessió va explicar com es fan i es preparen les fotografies de viatge, com planejar què es veurà i quin és el millor moment i el millor lloc per captar la millor imatge. De com fer fotografies de viatge que realment siguin un record espectacular i un descobriment de racons, persones i cultures.

Rafael Arévalo i Fernando González-Corroto van explicar com és avui un reportatge de noces, a què es dedica la seva empresa The Fotoshop, des del plantejament, les negociacions, les peticions impossibles i la necessitat de cronometrar la presència de la sogra d’algú.

Xavier Modamio va portar els presents al cel, literalment. Va mostrar com es poden fer fotos del firmament, què són els puntets que es veuen, com organitzar una sortida, i en una segona sessió va connectar per videoconferència amb un dels creadors del programa Photopills, capaç de dir on serà cada cos del firmament per poder planejar una foto d’impacte.

També va haver-hi un ral·li fotogràfic, amb reptes, localitzacions, corredisses i premis, que van ser entregats als guanyadors al Casal del Poblenou, dins de la jornada de cloenda.


Joan Masats i Jordi Casademont van fer un taller sobre l’art del retrat, tant d’interior com d’exterior, i va comptar amb l’ajuda com a models d’algunes actrius del Burlesque Experience, i alguns nois del Rainbow SingersAl jardí de Palo Alto van coincidir amb participants del ral·li fotogràficque van aprofitar la presència de les models i van deixar per a després això de fotografiar arbres.


No hi podia faltar una taula rodona sobre el present i el futur de la fotografia professional (si més no, amb càmera) en el món dels mòbils. Van parlar Pepe EncinasTomi SociesAna JiménezSergio Flores i Joan Masats. Van explicar casos i coses, i van concloure que hi ha espai per a tots, però que la càmera probablement ja no serà la gran protagonista.

Totes les activitats van tenir algun fotògraf dedicat per part de Fotoclub, algun soci que cobria l’esdeveniment. Com que sempre pot fallar algú, Antonio Rodríguez Escudero voltava amb la seva càmera al coll per enregistrar-ho tot. I després, a editar-ho i a penjar-ho a la web del FotoFest, que el festival continua.

Les consignes eren contínues: Fotos d’ambient! Foto del ponent ara, que li dona la llum! Gravar-ho tot! On és el micro? Xavier Modamio i Jordi Casademont dominaven la gravació en vídeo, els time lapse i els reels, la resta agafava qualsevol racó per tenir l’angle que fes la foto única.

I quan tot s’acaba

El FotoFest va tancar les seves activitats amb unes paraules de Xavier Modamio i un gran aplaudiment per part del públic. Les expressions de cansament i de satisfacció de tots els protagonistes donaven totes les explicacions que no calia dir.

El resultat final de qualsevol feina complexa és la suma del treball de tots. Totes les tasques van ser necessàries, totes les feines, totes les persones, tot, absolutament tot. Si alguna persona no hagués resolt això dels ganxos que queien, les fotos haurien estat a terra. Si algú no hagués estat present com a “vigilant/informador”, s’hauria d’haver tancat un espai i el festival hauria perdut un dia d’exhibició. Si algú no hagués revisat les notes d’informació, el festival no hauria tingut serietat informativa. Si algú no hagués portat allò, si algú no hagués fet aquella trucada… etc., etc., etc.

Molts socis (els noms de tots no hi caben en aquest text) van fer-ho tot possible. Tothom és important en alguna mesura.

Van ser setze dies intensos, dotze llocs d’exposició, deu ponents, 300 fotos de totes les mides i 2.000 assistents.

I tots vam quedar emplaçats per a l’any 2024.


-Aquest reportatge va ser publicat a la cinquena edició de la revista digital Fotonou, al gener de 2023



martes, 27 de junio de 2023

Plasma de Quinton

René Quinton descubrió que el plasma sanguíneo y el líquido intersticial de los vertebrados tienen la misma composición que el agua de mar. Aplicó su descubrimiento y salvó muchas vidas. Llegó a ser llamado “el Darwin francés”. Hoy está prácticamente olvidado.

René Quinton

Nació el 15 de diciembre de 1866 en Chaumes (Brie, Francia). Su padre era médico y llegó a ser alcalde de la ciudad. Estudió letras y algunos cursos en el Museo de Historia Natural; sus conocimientos científicos los fue adquiriendo de forma autodidacta, manteniéndose al día de los avances científicos de su época.

Enfermó de tuberculosis y pasó una temporada viviendo junto al mar para curarse. En ese ambiente estudió la composición del agua de mar comparándola con la sangre de los vertebrados, y ampliando los estudios previos de Claude Bernard.

Experimentos con éxito

Louis Pasteur falleció en 1895; sus descubrimientos sobre los microbios invasores habían dado origen a las vacunas y los antibióticos. Poco antes de morir comentó que “el terreno lo es todo”, en relación al ambiente interno en el que se desarrollaba una enfermedad.

Quinton creía que el “plasma marino podía ayudar a regenerar los tejidos humanos, “el terreno” que definía Pasteur. Consideraba que al inyectar (o beber) agua de mar, el organismo recuperaba su fuerza y los microbios nocivos no podían desarrollarse. 

En 1897 quiso comprobarlo utilizando un perro: inyectó en sus venas agua marina a la misma velocidad que su eliminación renal. En total, una cantidad de líquido igual al peso del animal, que no sufrió daño alguno.

En un segundo experimento, inyectó el agua a mayor velocidad. Su estómago se distendió y después expulsó un volumen de líquido 60 veces superior al normal, pero sus riñones no sufrieron daño.

Animado por estos dos éxitos, a un tercer perro le extrajo todo el volumen de sangre y lo sustituyó por agua marina isotónica, es decir con la misma salinidad de la sangre. El animal estaba en estado crítico, pero el plasma sanguíneo permitió la reconstrucción orgánica de las células de la sangre. Tras un tiempo, el perro ya pudo ponerse en pie. A los quince días, los análisis demostraron que su sangre era normal.

Cómo se hace el plasma de Quinton

Después de analizar y experimentar con agua de distintas procedencias descubrió que su formulación cambia según la distancia de la costa a la que se recoja, y que estaba además influida por el clima y la vegetación marina.

Actualmente, el agua que se comercializa por los laboratorios Quinton se recoge en zonas de vórtice, puntos situados a 30 metros bajo la superficie y 10 metros por encima del fondo, en momentos concretos para garantizar la idoneidad de su composición. Los lugares son un secreto de los laboratorios.

Una vez recogida el agua, se traslada en 48 horas en vehículos isotérmicos hacia el centro de embotellado. Las ampollas se crean expresamente en las 24 horas siguientes, en condiciones de esterilidad absoluta y sin contacto metálico, siguiendo el protocolo original de Quinton.

Para facilitar el transporte, experimentó secando agua de mar, que después sería recompuesta añadiéndole agua dulce. Pero comprobó que quedaban destruidos todos sus valores terapéuticos. Debía ser recolectada y almacenada en condiciones específicas.

La idea es que el agua, considerada un medio vivo, conserve en todo momento su equilibrio molecular, sus oligoelementos y sus micronutrientes celulares biodisponibles. La composición del agua de mar ha cambiado a lo largo de la historia del planeta. Con los primeros seres vivos, su concentración salina era de 9 gr. por litro. Hoy su promedio es de 33 gr., mayor que la del plasma sanguíneo.

Quinton desarrolló tres formas de presentación de su plasma: hipertónico, isotónico y duplasa. El hipertónico es agua de mar completa. Duplasa es parcialmente diluido y el isotónico tiene la misma concentración de oligoelementos que el plasma sanguíneo, por lo que podía ser usado directamente para trasfusiones sin riesgo de compatibilidad.

Cómo funciona el plasma marino

Los órganos necesitan minerales para su funcionamiento. Si no los pueden obtener de la dieta, los extraen de los huesos y los músculos, y paulatinamente el organismo se va acidificando y su vitalidad disminuye. Cuando el pH es demasiado ácido, las membranas celulares se cierran herméticamente. Aunque se incluyan suplementos dietéticos en la dieta, no los absorbe.



El plasma ayuda a nivelar el pH y la carga eléctrica de las células, recuperando su poder de asimilación. Puede contener todos los elementos de la tabla periódica, que el organismo absorbe según sus necesidades. Tiene el poder de reconstruir las defensas naturales.

Agua de mar contra el cólera

Sus trabajos demostraron que el plasma marino isotónico regeneraba el “ambiente interior agotado” de los pacientes, el lugar donde vivían y se alimentaban sus células. Una vez regenerado, sus tejidos podían volver a encontrar y extraer los elementos que necesitaban para vivir.

El siguiente paso ya era tratar a humanos. Empezó con un hombre enfermo de fiebre tifoidea final, al que inyectó plasma isotónico por vía subcutánea. En unas horas se sintió mejor y fue recuperándose hasta la curación total.

Abrió un dispensario marino en París en 1906, donde usó su plasma marino para tratar a miles de bebés con gastroenteritis, cólera infantil y desnutrición. El biólogo también aplicó inyecciones subcutáneas de plasma isotónico a mujeres embarazadas, reduciendo el número de abortos espontáneos y la mortandad infantil, así como neonatos de buena salud.

Atendió a adultos desahuciados por los médicos en casos de tuberculosis, tifus, cólera y diarreas, problemas de anorexia y enfermedades de la piel, a los que trataba solamente con agua de mar.

En 1914 el Ministerio del Interior francés estudiaba imponer inyecciones de agua de mar en las escuelas como la vacuna de la viruela.  Estalló la I Guerra Mundial y el ejército francés utilizó agua de mar para compensar la pérdida de sangre de los heridos en el frente.

No obstante, sus detractores siempre le echaron en cara que no tuviera la carrera de medicina. La guerra y las presiones (a las que no fueron ajenas las grandes empresas farmacéuticas) fueron cerrando sus dispensarios. René Quinton falleció en 1925.

Las leyes de la Constancia

En 1904 publicó “El agua de mar, medio orgánico”, un libro en el que detallaba su descubrimiento. Despertó un gran interés mundial, algunos hospitales adoptaron su método marino y llegó a abrir dispensarios en Lyon, Montpelier, París, Londres y Egipto, donde a petición del rey detuvo una epidemia de cólera. 

Redactó sus descubrimientos en lo que llamó las Leyes de la Constancia: Constancia Térmica (la célula tiende a mantener la temperatura de sus orígenes), Constancia Marina (la vida surgió del mar y tiende a mantener en sus células ese medio marino), Constancia Osmótica (la vida tiende a mantener la concentración salina de sus orígenes), Constancia General (pese a todos los cambios evolutivos, la vida tiende a mantener las condiciones de su origen). Postulaba que ya que la vida se originó en el mar y por tanto, si el organismo se mantiene en unas condiciones similares a las primigenias, siempre tendrá salud entendida como equilibrio natural.


Los detractores

La idea de usar agua de mar para curar enfermedades tuvo opiniones en contra desde el primer momento. Hubo quien lo despreció simplemente porque su descubridor no era médico ni científico. También hubo fuertes presiones de las empresas farmacéuticas que veían disminuir sus ingresos y no podían patentar el agua de mar.

Hubo (y hay) también detractores en cuanto al agua de mar en sí misma. Consideraban que sólo tiene propiedades antisépticas, y mencionan que en algunos lugares su uso inyectable fue prohibido en los años 50 porque tenía demasiadas contraindicaciones.

La explicación científica contraria exponía que el organismo humano mantiene un equilibrio de sodio en su interior, que es filtrado por los riñones en una proporción de 9 gr. por litro. Pero el agua de mar contiene 33 gr. de sal por litro. Eso obliga a los riñones a trabajar en exceso, necesitando grandes cantidades de agua dulce para eliminar el excedente de sal y recomponer el equilibrio. Esa agua la extrae por ósmosis de los tejidos, provocando fallos en la conducción nerviosa. Las consecuencias, además de una sed insaciable, son arritmias y parada cardíaca.

Por otro lado, el plasma de Quinton también fue objeto de estudio por parte de los nazis. Hans Eppinger utilizó un grupo de 90 personas de etnia gitana para realizar pruebas de tolerancia a la salinidad. Los confinó en distintos grupos entre 6 y 12 días suministrándoles únicamente agua de mar con un producto añadido que les quitaba el sabor salado. La deshidratación fue salvaje, y muchos murieron entre convulsiones y alucinaciones antes de terminar el experimento.  
Los que defienden este tratamiento recuerdan que en el agua de mar hay mucho más que sodio, y que en todo momento los experimentos de Quinton fueron medidos y documentados exhaustivamente, que elaboró un protocolo estricto, que salvaron miles de vidas y que jamás se suministró una dosis aleatoria.

Plasma de Quinton hoy

El 28 de febrero de 1955 el destructor colombiano “Caldas” fue hundido por una tormenta. Se dio por muertos a sus tripulantes hasta que diez días después, apareció uno de ellos, Luis Alejandro Velasco, en una playa. Había sobrevivido aferrado a una balsa bebiendo agua de mar y comiendo algún pescado crudo. Lo entrevistó Gabriel García Márquez, que con su historia escribió el libro “Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre”.

Laboratorios Quinton fue adquirida en 1996 por la familia Coll, que posee el 70%. Actualmente tienen 12 socios, entre los que figura la nieta de René Quinton. Actualmente están presentes en 30 países, y sus productos son habituales entre los deportistas de élite, desde el tenista Rafa Nadal a los jugadores de básquet de la NBA o los pilotos de la F1.

Francisco Javier Coll comenta: Laboratorios Quinton son los únicos especialistas en la preparación de agua de mar según el protocolo original de René Quinton, patentado por nosotros. Hemos creado la Terapia Marina Quinton, de efectividad demostrada a lo largo de los 120 años de existencia. El Quinton Hypertonic, que gracias a su contenido en magnesio, ayuda en el agotamiento físico y psíquico y en los estados anímicos depresivos. El Quinton Istonic, gracias a su aporte de cloruros, permite un tracto digestivo correcto y gracias a los estudios del Dr. Sempere de la Universidad de Alicante, permite una modulación del sistema inmunológico.”

En 2003, la Universidad de la Laguna (Canarias, España) amplió el experimento de Quinton con los perros. Sustituyó toda la sangre de diez perras por agua de mar hipertónica, recogida directamente del Océano Atlántico. Todas se recuperaron sin ningún problema.

Nicaragua es uno de los países de Latinoamérica que utiliza el método de Quinton para tratar problemas de desnutrición y otras enfermedades. En 2011 disponía de 80 dispensarios marinos; sus archivos recogen más de 8.000 historiales clínicos de curaciones, que facilitan a cualquier investigador sanitario.

Mucho más al norte, en Quebec (Canadá), hay tratamientos para recuperar las defensas naturales utilizando el Plasma de Quinton, considerando que sus pacientes sufren desmineralización por causa del café, tabaco, contaminación, estrés y la baja calidad general de los alimentos consumidos habitualmente.

El agua de mar es hoy un producto habitual en los deportistas de élite. Es obligatorio en la Vuelta ciclista a Italia y Francia.

Video divulgativo de Quinton y su descubrimiento (15’): https://www.youtube.com/watch?v=NU45XfH1iEY

*Este reportaje fue publicado en la sección Cajón de buzo de la edición 204 de la revista Acusub: Acusub 204