Fotografia de carrer, imatges de la vida diària

Diuen que la veterania és un grau. El divendres 18 en Joan Masats ho va deixar palès, recolzat per un recull de les seves fotografies, que anaven passant per la gran pantalla situada al seu costat. El tema de la xerrada era la fotografia de carrer (street foto), una de les seves passions.

Mentre desfilaven les imatges, va anar explicant què és i què no és una foto de carrer. És una imatge urbana, però no és una escena preparada. Hi ha persones fent la seva vida, però no s’han de captar situacions denigrants o ofensives, per respecte i per dignitat. Pot haver-hi gent menjant, però no demanant per poder menjar. Pot haver-hi gent que s’ha quedat adormida en una cadira, però no gent que dormi al carrer. El fotògraf ha de tenir sempre cura del que quedarà dins de la seva càmera. I això és independent dels treballs d’encàrrec sobre un tema determinat.

Amb el somriure que el caracteritza va dir que s’ha de ser discret, que s’ha d’anar amb un equip petit i que fins i tot ell va amb una càmera penjada al coll i la va disparant sense posar-la a la cara perquè ningú se n’adoni. I que a vegades porta la càmera a la mà i va fent fotos mentre camina, sense aixecar el braç. Tot això li permet captar la vida que li envolta tal com és.

Altres vegades troba alguna cosa que li agrada i espera que passi algú perquè la foto tingui un component personal, que sigui “la seva foto”. Un grafiti el pot fotografiar tothom, però sempre serà l’obra de qui ho va pintar. Quan Joan capta la imatge mentre passa algú, la converteix en “la seva foto” del grafiti.

Les més de quaranta persones que ens arreplegàvem al Casal del Poblenou escoltàvem amb interès els seus comentaris; una d’elles va dir espontàniament que sempre esperava que marxés tothom per tenir la imatge neta i que ara s’adonava de tot el que s’havia perdut!

Joan també va comentar que les fotografies de viatge i les de carrer, tot i que no són les mateixes, tenen punts en comú i hi ha vegades que es confonen. Va mostrar fotos de persones que miren directament a càmera mostrant alguna cosa, monuments… També va recordar que moltes fotografies de carrer acaben sent històriques perquè reflecteixen una situació que no es tornarà a donar, des de la roba que porta la gent a un edifici que després serà enderrocat. I va mostrar fotografies històriques que tothom pensa que són espontànies de carrer i que van ser preparades.

Mentre desgranava els seus comentaris i explicava les fotos que passaven per la pantalla, Jordi Casademont i Xavier Modamio anaven voltant i gravant en vídeo tot i a tothom, i alguna persona del públic anava prenent nota amb bloc i boli.

Va confessar els paràmetres de la càmera que acostuma a posar per poder captar llums i ombres en la mateixa toma, persones que venen caminant i mascotes, i que tot quedi bé. Aquests números van aconseguir que molta gent se’l mirés amb cara d’incredulitat, i fins i tot li van fer repetir l’ISO que feia servir en un bon dia de sol. En Jordi Casademont, amic personal d’ell, va assegurar amb cara trapella, que el truc de Joan Masats per a aconseguir tan bones fotos no és l’ISO… és sortir amb el seu gosset, un Biewer al que diuen Terry, perquè tothom se li apropi a saludar-lo!

Les rialles i el bon humor van servir d’ambient per fer l’anunci sorpresa: aquest havia estat un taller teòric, i l’endemà, dissabte 19 seria el pràctic, que portaria concurs i premi. Tothom que volgués participar tindria una setmana, fins al dissabte 26, per enviar tres fotos de carrer al correu: concurspoblenou@gmail.com. El dijous 1 de desembre ens tornaríem a trobar al Casal per comentar-les totes i donar el premi: una ampolla de whisky per celebrar el triomf.

Joan va posar un somriure “de dolent” i va dir que no tindrien pietat amb les fotos, que ho criticarien tot, que assenyalarien totes les errades i que s’hi fixarien en les dades, que no val posar fotos de fa deu anys!

Entre les rialles de tots es va donar per finalitzada la sessió… i va tocar recollir les cadires, que el Casal té altres funcions l’endemà…

A les 11 del matí del dissabte 19 ens vam trobar novament al Casal. Aquesta vegada s’havia de portar càmera i calçat còmode, perquè tocava voltar pel barri. Després de recordar algunes qüestions tècniques, els 40 assistents es van dividir en tres grups que recorrerien la Rambla del Poblenou; un cap amunt, a la Diagonal i dos cap avall, a la platja. Jordi Casademont, Joan Masats i Xavier Modamio farien d’”enciclopèdia” per respondre els dubtes que tinguessin els participants.

I gaudint d’un matí fresc i mig ennuvolat de tardor, tots van marxar… a aconseguir el triomf.

---

Foto 1r premi: José Antonio Ribas Álvarez

1r premi: José Antonio Ribas Álvarez

Foto 2n Premi: Laura Santamaria Guinot

Foto 3r premi: Edurne Roy Martí

3r premi: Edurne Roy Martí

Imatges: fotogrames de vídeo de Jordi Casademont.

--Aquest reportatge va ser publicat a la web FotoFest 2022, dins de l'apartat Cròniques.

El futur de la fotografia digital

El dijous 17, cinc cadires en arc conformaven l’espai equivalent a una taula rodona a la sala gran de Palo Alto. Tomi Socies, Ana Jiménez, Sergio Flores, Pepe Encinas i Joan Masats van començar a parlar de la fotografia com a fenomen social, com a testimoni de la història, dels seus començaments des de tots els vessants, tant de fotoperiodisme com publicitari o per encàrrec.

En un ambient distès i amb intervencions del públic, Joan Masats va comentar que ara ell pot fer les fotos que vol, per què fins ara feia les que li demanaven els seus clients, i que això ha suposat un tornar a gaudir de la fotografia. Ana Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia, va relatar els problemes del fotoperiodisme quan limiten la seva actuació o directament li prohibeixen i després envien a la redacció del diari les fotos que l’empresa vol que es publiquen. Va parlar de la imatge periodística com una història en un sol cop d’ull, que permet fer-se a la idea del que passa al món, una peça imprescindible en el periodisme i els diaris, que són un compendi d’imatges i text.

Ella defensava el fotoperiodisme com un testimoni de l’actualitat que reflecteix el dret a la informació del ciutadà, i si això es tergiversa, s’estan laminant drets i s’està distorsionant la visió de la realitat. I posava com a gran exemple que no s’ha permès fer fotos de la pandèmia i ningú sap com van estar realment els hospitals per què no hi ha imatges.

Tomi Socies, amb un somriure, els va recordar a tots que la seva trajectòria professional sempre ha estat “a les fosques”, dins dels laboratoris de revelatge en blanc i negre. A començaments dels anys noranta li van mostrar una càmera digital, on es veia a la pantalla la foto que acabaven de fer. Tomi va quedar impactat per l’invent i va comentar que tot el seu món estava en perill. Tota Barcelona s’estava preparant per a les Olimpíades del 92, i les càmeres digitals serien la gran revolució. Tomi va tenir raó, a partir de l’any 2000 ja estaven a l’abast de tothom a les botigues.

Joan Masats va recordar la mala fama que tenien els fotògrafs, com gent mal vestida que es presentava amb texans i samarreta a sopars d’esmòquing i vestit llarg, i que per això se’ls arraconava i no tenien accés a alguns llocs. Pepe Encinas, fotògraf de El Periódico, va explicar una anècdota, quan ell estava amb vestit i corbata per anar a un esdeveniment polític, i li van dir que havia d’anar immediatament a cobrir un incendi, sense temps a canviar-se de roba. Tota la seva roba es va fer malbé. També passa a la inversa.

Sergio Flores va parlar del “xoc” entre fotògrafs i influencers. Ha fet molta fotografia de passarel·les de moda, i mentre li posaven entrebancs i li demanaven que no fes nosa i havia d’editar les fotos a casa i enviar-les a l’agència, els influencies, mòbil en mà, anaven fent fotos contínuament i les enviaven directament a les xarxes. Després d’intervencions i comentaris, van dir que els mòbils i els influencers tenen el seu moment i el seu món, que normalment és molt efímer i per a pantalles petites, mentre que la fotografia professional és per a altres qüestions i permet grans reproduccions publicitàries.

També es va parlar de la fotografia al carrer, si es pot fotografiar a una persona o a un nen, si la seva cara ha de sortir pixelada. Ana va parlar de la llei del dret a la imatge, de què si es té permís dels pares, es pot fer la cara del nen, que a vegades simplement canviant l’angle d’una foto es pot solucionar el problema. Que algunes vegades li pixelen una foto per estalviar-se problemes, quan no calia perquè tenia permís.

Les conclusions van ser, en general, que la fotografia digital i els mòbils ha fet molt de mal als fotògrafs professionals, encara que als aficionats els ha obert un munt de possibilitats que abans no tenien. Que els mòbils no són competència per als professionals perquè són per a mons diferents. Que la intel·ligència artificial, que ja està arribant, fa fotos sense fer fotos, amb una ordre de text: “imatge d’un plat, un gat i un tomàquet” i apareix. Que tot el tema digital i la imatge avança a tal velocitat que no es pot endevinar com serà dins d’un parell d’anys. Que el fotògraf professional no desapareixerà, però quedarà en un àmbit molt especialitzat i minoritari.

Mentre es debatien totes aquestes qüestions i la gent participava, alguns socis del Fotoclub anaven fent fotografies dels trenta assistents i es gravava la sessió en vídeo pels arxius del club. I, perquè hi hagués de tot, una persona del públic feia esbossos a llapis dels ponents de la taula rodona.

Dibuixos de Sergi Valdebieso.

Poc abans de les nou del vespre es va tancar la sessió. Tots vam sortir pels jardins de Palo Alto mirant els mòbils, que havien estat callats a l’interior, i el comentari general era que encara que no siguin una càmera professional, cada vegada fan millors fotos…

---

Imatges: Antonio Rodríguez, Josep Maria March, Marc Seriol.

--Aquest reportatge va ser publicat a la web de Fotofest 2022, dins de l'apartat Cròniques. 

L'asistent digital en fotografia

Les cadires posades en arc permetien veure millor la pantalla de la paret, on les imatges i les pàgines de l’ordinador ballaven sense descans. Eren els moments previs de la xerrada que donarien Xavier Carreras i Marc Reyes, de l’empresa Haut Touch.

Tots dos es dediquen al retoc digital d’imatges, generalment per campanyes publicitàries. Xavier ha guanyat el premi Lux Plata 1998 i el Lux Oro de 2002, encara que ell remarca de seguida que en tots dos va ser “coautor”.

Xavier va començar explicant què és un assistent digital. Per fer les fotos d’una campanya publicitària fa falta un fotògraf, i moltes vegades també vol ser-hi el client. Però després vindrà l’edició digital, i caldrà tenir “recursos”: imatges de detalls amb reflexos i sense, amb finestres obertes i tancades, amb més natura o menys, amb els models entrant o sortint. Per fer aquestes imatges de “recurs”, caldran reflectors, pantalles, focus externs, potser una màquina que generi boira. I tot això demandarà cables, bateries, potser un generador… de tot el que envolta a un fotògraf s’encarrega un assessor digital.

Un assessor que, a més de conèixer el món del retoc digital, ha de tenir una enorme agilitat mental per mantenir ordre i coneixement en totes les imatges i els recursos i les possibilitats de qualsevol cosa que vulgui el client. A més d’un gran control en l’etiquetatge de les imatges i les carpetes per no perdre’s en el seu propi ordinador.

Per la pantalla es va veure una moto dins d’un antic magatzem. Va mostrar el resultat final i també tots els recursos que es van emprar per enriquir l’escena, i perquè, si el client volia alguna cosa més, no es podria tornar a llogar la nau, portar la moto, etc. Així que el Lightroom de Xavi estava ple de parts de la moto amb reflexos i sense, amb més llum i més fosca, parets amb finestres obertes i tancades…

Les imatges anaven passant sense descans, mostrant els petits detalls que aconseguien que una imatge fos molt més impactant, mentre ells desgranaven totes les eines que fan servir per aconseguir el que sembla tan fàcil: una bona imatge publicitària.

Les trenta persones de l’aforament escoltaven concentrades tota la feina que hi ha darrere d’una foto. Les 23 hores de treball digital abans de mostrar-li al client les muntanyes de gigues que ocupen a la memòria de l’ordinador. L’embolic d’etiquetes de colors, estrelles i banderes amb el que ho classifiquen tot per poder trobar el que necessiten i decidir després el que es llençarà. El nivell de detall perfecte que ha de tenir una imatge que en acabat serà reproduïda a grans dimensions.

Mentre ells xerraven, Jordi Casademont ho gravava tot des del fons de la sala, Xavier Modamio anava voltant amb una càmera i un monòpode i Angel Baiges captava detalls del públic. A la sortida, tothom estava impressionat pel que havia vist, i comentaven que es mirarien amb més cura les fotos publicitàries… i als assessors digitals.

---Aquest reportatge va ser publicat a la web de FotoFest 2022 dins de l'apartat Cròniques.