martes, 29 de agosto de 2023

Fer les millors fotos de viatge


Joan Masats mirava la gent que es movia per la sala de Palo Alto en els minuts previs del començament de la seva xerrada. Concentrat darrere de les ulleres color crema i amb el micròfon a la mà, tenia davant el portàtil, els papers de les notes… i un munt de veterania en fotografies de viatges.

Un cop assegut tothom, Joan va comentar que moltes vegades li pregunten quina càmera s’han de comprar per anar de viatge. I ell explica qüestions de lògica que moltes vegades no es tenen en compte: si normalment no fas servir una càmera complexa per fer fotos, no te l’emportis de viatge, que es quedarà a l’hotel. No t’emportis una càmera nova que encara no dominis, perquè no tindràs temps per estudiar-la. Si vas amb la família, no podràs dedicar molt de temps a moltes fotos, fes servir el mòbil, que surten bé.

Aclarit això, Joan va fer una comparativa entre una càmera i un mòbil. La diferència en la mida del sensor, en la mida dels píxels quan es vulgui veure la foto en una pantalla més gran que la del mòbil, en la quantitat (i qualitat) d’objectius i filtres que pot portar una càmera i les limitacions d’un mòbil … La conclusió va ser que els mòbils tenen la seva utilitat i el seu espai, però si és possible endur-se (i fer servir!) una càmera, el resultat sempre serà millor.

I després, va desplegar el seu coneixement a la pantalla gran. Fotos impactants que havia aconseguit en viatges per tot el món, explicant les curiositats de cadascuna i com organitzar-se per aconseguir-les. Que s’ha d’estudiar una mica el lloc on es va per saber què es trobarà, què es pot fotografiar i què no, i alhora, buscar la imatge que faci que el record del viatge sigui “nostre”.

Va comentar que per anar a molts llocs s’ha de comptar amb els taxistes o els transports locals, i que aquesta gent no sempre entén “l’idioma dels fotògrafs” quan se’ls demana el lloc per fer una bona foto. Toca tenir paciència, investigar, comentar… i quan es troba un que sí que entengui què és un fotògraf, no deixar-lo anar!

Es van veure fotografies impactants de les piràmides agafades des d’un angle diferent, i imatges de gent que li van servir per comentar la diferència entre fotos de carrer i fotos de viatge.

Va parlar de les hores per fer una foto. Va posar imatges dels mateixos llocs agafades a l’hora daurada, l’hora vermella i l’hora blava, totes amb resultats impactants, però completament diferents.

La gent estava concentrada i admirada, passant la vista de la pantalla gran a l’expressió formal de Joan, emparada darrere les ulleres de color crema. Quan va acabar la projecció, va deixar la serietat que havia dut durant tota l’estona i va convidar a tothom a fer fotos, sempre, perquè és el record del viatge… i és el que ens agrada.

Va guardar les ulleres a la butxaca i ara sí, va somriure en rebre un gran aplaudiment.

Xavier Modamio va aprofitar la relaxació del moment per agrair la presència de tothom, l’aportació de la Fundació Palo Alto i la xerrada de Joan Masats, que posava fi a les activitats del FotoFest.


Imatges: Carlos Mestrallet, Daniel Iglesias, Dolors Cuxart.

--Aquest reportatge va ser publicat a la web FotoFest 2022, dins de l'apartat Cròniques.

domingo, 27 de agosto de 2023

Com tenir la Lluna i el Sol al móbil


Tocaven les set del vespre i la sala de Palo Alto que mostra l’exposició de constel·lacions de Radisic s’anava omplint de gent. Albert Martínez, de la Fundació Palo Alto, va comentar les dues xerrades que es farien de seguida, com un “bonus” afegit al Festival FotoFest, que s’havia tancat oficialment el dissabte 19 de novembre. La primera sobre un programa per saber on seran els astres (amb dia i hora), per treure’ls en una bona imatge, i la segona, sobre els secrets de les fotografies de viatge.

Xavier Modamio va conduir la xerrada sobre com organitzar una sessió de fotografia en què intervingués el Sol o la Lluna. O la Via Làctia. O, el que és el mateix, que s’ha de fer quan es vol una foto on surtin exactament en un punt concret, quin dia hem d’anar, a quina hora i des de quin punt es pot fer la foto.

El programa que sap fer-ho és PhotoPills, amb el que Xavier ha aconseguit fotos espectaculars. I per explicar tots els seus secrets, a la xerrada va participar, des de Menorca i via videoconferència, en Rafel Pons, un dels seus creadors.

Per la gran pantalla van aparèixer els controls de l’aplicació, les seves utilitats, totes les eines que pot oferir. Va ser un passeig ràpid, però ja va deixar palès que pel programa no hi ha massa secrets en el moviment dels astres… ni de qui porti el mòbil.

Xavier va prendre la paraula per posar una foto de l’estàtua de Colom de Barcelona, en la que el mariner toca el sol (tan gran com ell) amb un dit. I no era efecte d’un programa d’edició. Va explicar com va programar la fotografia, com va fer servir PhotoPills per saber quin dia i a quina hora estaria el sol a aquell lloc i a l’alçada exacta per aconseguir l’efecte que volia. I va fer la foto.

Hi havia un ambient d’expectació i d’interès entre les cinquanta persones que omplien la sala. Alguna, que ja tenia l’aplicació instal·lada al mòbil, va fer alguna pregunta puntual (havia perdut el punt que assenyalava on era!), mentre els fotògrafs del Fotoclub voltaven per tots els angles recollint el testimoni de la xerrada.

Xavier anava controlant el portàtil, el projector, el mòbil, alguna parafernàlia més de la taula i un munt de cables. Però com els ordinadors tenen voluntat pròpia, van jugar amb algunes pantalles per demostrar qui mana.

A l’hora assenyalada es va tancar la sessió… perquè en ens anàvem de viatge amb la xerrada de Joan Masats.


Imatges: Carlos Mestrallet, Daniel Iglesias, Dolors Cuxart.


--Aquest reportatge va ser publicat a la web FotoFest 2022 dins de l'apartat Cròniques.

sábado, 26 de agosto de 2023

El Ral·li fotogràfic va omplir el Poblenou

La setena edició del Ral·li fotogràfic de Fotoclub aquest any quedava enquadrada dins del festival FotoFest. Stephan Mandl va fer un petit vídeo perquè la gent veiés, en clau d’humor, què era el que havien de fer per guanyar els premis, i dins de la web del Fotoclub, va explicar els temes: els Jardins de Palo Alto, Autobusos rodant pel Poblenou, i reflexos per tot el barri. Aquest és el vídeo:

Vídeo promocional del Ral·li.


---Aquest reportatge va ser publicar a la web de FotoFest 2022 a l'apartat Cròniques.











Vídeo promocional del Ral·li.

El dissabte 12 era el dia del Ral·li, i els participants, en una jornada familiar i festiva, van voltar per tot el barri. Tothom va fer fotos de tot, tothom va seguir les indicacions… fins que van arribar als jardins de Palo Alto. Allà van coincidir amb el taller de retrat que estaven fent Joan Masats i Jordi Casademont. Els participants buscaven enquadraments… i ensopegaven amb les noies del Burlesque vestides de fantasia, amb el noi del Barcelona Rainbow posant musculatura al costat d’un tractor… I alguns van deixar els jardins per un parell d’hores després.

El dissabte 19 va ser la gran trobada al Casal per comentar les imatges i donar els premis. La sala s’anava omplint de públic mentre el projector es negava a treballar. Al final van decidir castigar-lo sense corrent i instal·lar una gran pantalla d’ordinador i un portàtil. Les mans de molta gent van ajudar a posar una taula a sobre d’una altra i, a sobre, la pantalla, perquè quedés a bona alçada.

Quim Surribas, mestre de cerimònies de l’acte, va exposar les dades del Ral·li: es van presentar 153 fotografies de 61 fotògrafs, inclosos 7 de menys de 14 anys per a la categoria infantil. Com anècdota, el fotògraf més jove presentat tenia cinc anys. Es va fer l’entrega de premis amb els vals dels regals de les entitats col·laboradores, i tothom va posar pels altres fotògrafs, els de Fotoclub que cobrien l’esdeveniment.

En la categoria infantil, el guanyador va ser Ilan Aouizerate Álvarez. Va donar la coincidència que aquest petit fotògraf també havia quedat finalista amb una altra imatge.

La millor imatge dels Jardins de Palo Alto va ser per a Xavi Sendra, i la dels Autobusos del Poblenou va tenir com guanyador a Paco MonforteJudith Aranich va guanyar la categoria de Reflexos. En l’apartat de millor col·lecció de fotografies va guanyar la presentada per Iris Batallé Vallejo i Toni Horcajada. Va recollir els premis Toni Horcajada per indisposició d’Iris Batallé.

A la web del Fotoclub es pot veure tota la informació:

Un cop acabada l’entrega de premis i la sessió de fotografies als guanyadors, Xavier Modamio, president de Fotoclub, va acomiadar l’edició d’enguany del Ral·li i va anunciar la participació de Fotoclub en l’edició de la Visa Pour l’Image que se celebrarà a Perpinyà en 2023. I va convocar a tothom a la pròxima edició del Ral·li… i del FotoFest.


Imatges: Fotoclub Poblenou.

---Aquest reportatge va ser publicat a la web del FotoFest 2022 dins de l'apartat Cròniques.



viernes, 25 de agosto de 2023

L'esmorzar després de la feina

 

El dissabte 19 s’acabava el festival FotoFest. El Fotoclub va convidar a les persones que havien participat en totes les tasques del festival a un petit esmorzar a la seu del bar Vendrell, al carrer Pujades. Es tractava de trobar-nos, de saludar-nos fora de la voràgine del dia a dia i de xerrar de tot, dins i fora del festival.

Els gairebé vint assistents a la trobada érem una petita mostra de tots els col·laboradors. Molts no van poder venir per compromisos familiars i alguns per qüestions de salut, que la tardor té aquestes sorpreses.

Amb un ambient distès es va parlar de tot, des de curiositats de qualsevol taller a qüestions d’actualitat, passant per projectes personals, models de càmeres fotogràfiques i diverses solucions per arreglar el món d’una vegada.

Es va parlar de com es podria aconseguir que el dia tingués un parell més d’hores per poder fer el que li agrada a cadascú. Dels famosos que es veien a la gran tele del bar, dels projectes de viatges d’estiu, dels concursos del club, de l’encís de les fotos que agraden. De tot allò que s’està aprenent i tot allò que falta per aprendre.

Xavier Modamio va comentar la quantitat de felicitacions que ha rebut per part de particulars i organitzacions al voltant del festival. Des de l’organització fins als ponents de les xerrades i les matèries que es van debatre. També va comentar que Photo Club, una de les entitats que participa des de Prades de Conflent (França), ha convidat formalment a Fotoclub a participar en el festival Visa Pour l’Image, que se celebrarà l’estiu de l’any 2023 a Perpinyà.

Vam liquidar tot l’esmorzar que van portar a taula i vam haver de sortir gairebé corrent, perquè a les 11 començava el taller pràctic de fotos de carrer (street foto) i els organitzadors i molts participants hi érem a taula!

I al vespre, a les 18 hores, al Casal, cloenda final del FotoFest. Una gran feinada que ha valgut la pena, en tots els sentits.


Imatges de Jaime Mediavilla i Josep Cifré.


--Aquest reportatge va ser publicat a la web de FotoFest 2022 dins de l'apartat Cròniques. 


martes, 22 de agosto de 2023

Bucear en ciudades sumergidas del Atlántico

El océano Atlántico ocupa una superficie de 82 millones de km2,  el 20% de la superficie del planeta. Su nombre proviene del titán Atlas de la cultura griega, propietario de todas las columnas del mundo que soportaban el peso del cielo, entre las que estaban las dos de Hércules que abrian paso desde el mar  Mediterráneo a ese espacio de agua sin fin. 

Acoge bajo sus aguas el 26% de las tierras sumergidas, va del polo Norte a polo Sur a lo largo de 14.700 km., con una anchura máxima de 11.800 km. Tiene una profundidad media de 3.646 metros, siendo su punto mayor la fosa de Puerto Rico, a 8.605 metros. Todo ello le da un volumen de más de 354 millones de km3 de agua salada.

Cuba - Mega- Guanahacabibes
Es el océano más joven del mundo, sólo tiene 200 millones de años. Baña las costas de varios continentes: América de Norte y del Sur, Europa y África. Su inmenso tamaño era la frontera entre las culturas de sus costas, hasta que los progresos en la construcción de barcos y el conocimiento de las corrientes llevaron a los habitantes del llamado Viejo Mundo hasta las costas de lo que ellos llamaron Nuevo Mundo. De ahí a la mezcla cultural y al levantamiento de ciudades costeras que, tiempo después, acabaron bajo las aguas. Y que ahora son un tesoro cultural y un atractivo para el buceo.


En Cuba, Mega, en Guanahacabibes.

Cerca de la península de Guanahacabibes, en la provincia cubana de Pinar del Rio, se descubrieron en 2001 unas estructuras de piedra simétricas que conformaban un entramado urbano de unos 2 km2, a una profundidad entre 600 y 750 m. 

Paul Weinzweig y Pauline Zalitzki
El hallazgo se debió a la ingeniera marina Pauline Zalitzki, propietaria junto a su marido Paul Weinzweig, de la empresa canadiense Advanced Digital Comunications. Estaban realizando unas labores de exploración y sondeo en colaboración con el gobierno cubano. 

M. Iturralde-Vinent
Las imágenes fueron analizadas por Robert Ballard, el oceanógrafo que descubrió los restos del Titanic, del acorazado Bismarck y del navío Lusitania. Comentó: “Es demasiado profundo para haber sido humano. ¿Cómo llegó hasta allí? Esto podría ser simplemente un borrón del sonar. Esperaremos a tener más datos”. Algunas hipótesis apuntan a que Cuba pudo estar unida a la península del Yucatán mediante una península urbanizada que se hundió.

Consideraron que esas estructuras habrían tardado unos 50.000 años en alcanzar esa profundidad. El geólogo marino Manuel Iturralde-Vinent comentó: “50.000 años atrás no había capacidad arquitectónica en ninguna de las culturas que conocemos para construir edificios complejos” Otro especialista añadió: “Las estructuras están fuera de tiempo y fuera de lugar”. Y sin que nadie la nombrara, la Atlántida quedó flotando en el ambiente.

Video con la entrevista a la ingeniera Pauline Zalitzki (9.40’): https://www.youtube.com/watch?v=KzRVTdPabDo 

En Jamaica, Port Royal.

En el s. XVII, Port Royal era la capital de la isla de Jamaica, fundada por los españoles en 1518. Frente a la bahía de Kingston había una larga lengua de arena de 18 millas conocida como Palisadoes, que los marineros usaban para carenar sus galeones. Y ahí fundaron la ciudad. En 1600 ya se la consideraba una de las ciudades más grandes del Nuevo Mundo, y su cercanía a Jamaica la convirtió en uno de los puertos comerciales más importantes del Caribe.

Tenía una gran actividad, un lugar definido como “el pueblo más malévolo de la cristiandad”… En 1655 cayó en poder de los ingleses, y como estaba en zona de españoles, el gobierno británico repartió patentes de corso para que lo piratas se asentaran en la isla y la protegieran. Estos se dedicaron a atacar barcos españoles y franceses. La ciudad llegó a tener 6.500 habitantes y 2.000 edificios, muchos dedicados a los juegos de azar, bebidas y prostitución.


El gobernador Henry Morgan cambió los intereses comerciales de la ciudad, de la piratería al comercio de esclavos, hasta el punto de que fueron ahorcados 41 piratas en un mes.

El 7 de junio de 1692, un terremoto de magnitud 7,5 hundió la barrera de arena sobre la que se asentaba la ciudad, y el siguiente tsunami arrasó gran parte de lo que quedaba, aunque no la destruyó. Murieron más de 1.000 personas, la mitad de la población total. Edmund Heath, un superviviente, relató: “La tierra se abrió y tragó mucha gente delante de mí y el mar se levantó como un muro y supe que era imposible escapar”. La capital fue trasladada a Kingston, aunque los restos de Port Royal fueron reconstruidos. Un incendio en 1704 y varios huracanes arrasaron lo que se había reconstruido. La ciudad quedó bajo las aguas entre 6 y quince metros. 

El 14 de enero de 1907 otro terremoto hundió una porción más de la barrera de arena, sumergiendo con ella otra parte de la ciudad. Actualmente lo que permanece en pie, con unos 2.000 habitantes, es un sencillo pueblo de pescadores.

La parte sumergida es considerada un importante sitio arqueológico submarino del hemisferio occidental. En la web de la Unesco se detalla: “Muchos de los materiales que se encuentran en la ciudad submarina de Port Royal se encuentran tal como originalmente estaban siendo usados o donde fueron almacenados. Sartenes de hierro fundido y ollas en el hogar con madera carbonizada, pilas de platos de peltre, que cayeron de su espacio de almacenamiento debajo de las escaleras, restos de barriles que contenían la basura del día, incluidos los recortes de la barba y el pelo de un hombre en una zona del patio, muchas cerámicas en el lugar en que cayeron…”

Video de buceo en Port Royal (3,54’): https://www.youtube.com/watch?v=E0rlWUajv34

En Venezuela, Nueva Cádiz.

Nueva Cádiz fue la primera ciudad levantada por los españoles en la costa de Cubagua, en Venezuela, después del tercer viaje de Colón. Empezó siendo un emplazamiento temporal sin nombre para la explotación de las pesquerías de perlas, en las que se empleaban trabajadores nativos como buceadores para la recolección de ostras. En 1520, una insurrección indígena trajo el abandono de la isla. En 1526 volvió a ser ocupada, con el nombre de Villa de Santiago de Cubagua. En 1528 ya se le concedió el rango de ciudad, con el nombre de Nueva Cádiz. En 1535 ya tenía una población estable de 1.500 personas. Sin embargo, la sobreexplotación de los ostrales la estaba arruinando. 

 Para la extracción de ostras se trajeron buceadores esclavos africanos. Las ordenanzas recogían que la pena por robar una perla era ser azotado, si volvía a robar se le cortaban las orejas y era abandonado. Los fallecidos se echaban al mar, lo que atraía tiburones y al final fue prohibido en 1537. Todos los que trabajaban con las perlas debían ir desnudos, para que no pudiesen ocultar ninguna.

En 1541 un terremoto hundió bajo las aguas la mayor parte de la ciudad. Dos años después, en 1543, un huracán destrozó lo que quedaba de la ciudad. Ambos fenómenos habían destruido la mayor parte de los ostrales, que se sumó a la alta mortandad de los indígenas por las pésimas condiciones de vida, lo que llevó a que la ciudad fuera abandonada. 

Bucear en las ruinas de Nueva Cádiz (2,19’): https://www.youtube.com/watch?v=T1zPlZyzfwM

En Inglaterra, Lyonesse y el rey Aturo


 En la costa británica del océano Atlántico, la cultura y la leyenda sitúan la tierra de Lyonesse, donde se ubicaba el legendario Camelot.

Lyonesse era una isla situada frente a las costas de Cornualles, entre las islas Sorlingas (Scilly). Era un rincón de buen clima y buenas cosechas, con una población estable. Desapareció bajo las aguas del océano en la misma época que la muerte del rey Arturo, el siglo VI.

William Borlase, historiador de la zona, indicó en 1753 que en las islas Sorlingas se veían hileras de piedras que parecían tapias de construcción humana que se deslizaban bajo las aguas. Unas investigaciones del s. XX propusieron que fueran divisiones de campos de la Edad de Bronce, pero los datos geológicos no lo corroboran. Sin embargo, en otras islas de ese archipiélago si se observan cabañas y tumbas parcialmente sumergidas por el mar en tiempo de los romanos, e incluso los escritores clásicos hablan de Sorlingas  como una sola isla que se partió en el siglo IV. 

Richard Carew (1555-1620) fue el primero en identificar la zona como la de la leyenda del rey Arturo. También la cita William Camden en su tratado de 1962 sobre Cornualles: “Lyonesse existe sumergida en el espacio entre Land’s End, extremo sureste de Inglaterra, y las islas Sorlingas”.  De hecho, en ese punto hay un grupo de rocas al que llaman las Siete Piedras, que delimitan un espacio conocido como Vivienda, del que se extrajeron puertas y ventanas.

Aseguran que en un día de mar calma, desde cualquier barco se pueden observar restos de lindes de campos, que son más evidentes en marea baja a lo largo de las arenas de Flats Sampson, entre las islas de Tresco y Sampson.

La leyenda asegura que la ciudad quedó bajo las aguas el 11 de noviembre de 1099, cuando el nivel del mar subió tanto como para engullir pueblos enteros.

Tanto Lyonesse como el rey Arturo están rodeados de brumas que dificultan el conocimiento real de su existencia, aunque la Historia ya ha demostrado muchas veces que detrás de las leyendas suele haber alguna verdad. Sea como sea, las rocas de Lyonesse tienen suficiente atractivo como para adjudicarles una historia…


--Este reportaje fue publicado en la revista digital Acusub en su edición 209, dentro de la sección Cajón de Buzo. Para descargara libremente: Acusub 209